Aquest dies ha arribat fins als Països Catalans la muralla popular de Donostia. Després de l’ordre de detenir als joves processats de Donostia, Euskal Herria ha demostrat que no acceptarà un judici polític més, que no els deixaran que segrestin a les seves joves tant fàcilment.

Encara que els judicis polítics sempre són inacceptables, en aquests moments que viu Euskal Herria és més inadmissible que els estats opressors segueixin amb els camins de la repressió que supera totes les fronteres de la democràcia, drets civils i la justícia. Mentre que el Moviment d’Alliberament Nacional Basc ha posat tots els esforços per obrir camins de resolució al conflicte, només es reben obstacles i injustícies per part dels Estats opressors, i els seus representants polítics.

Però més enllà dels obstacles, més enllà de les actituds immobilistes del PPPSOE i l’actitud de col·laboracionista del PNB amb aquests, Euskal Herria ha ensenyat què vol dir el Poder Popular. Ha sigut increïble la Muralla Popular que han construït aquests dies a Donostia, exemple de la dignitat, lluita, llibertat i solidaritat. Els borregos del PNB tindran escuts i porres, però la millor arma que té Euskal Herria és la solidaritat, la solidaritat i la lluita que no es poden aturar.

Encara que des d’abans sabíem que sols el poble salva al poble, aquests dies a Donostia han fet realitat la dita. S’ha de mencionar, que la solidaritat de Donostia, s’ha estès arreu del Món. Cal dir que les detencions, i la sentència en contra de les 9 joves, apart de ser una condemna en contra de tot el jovent basc, és una condemna que va en contra de totes les revolucionàries i militants d’esquerres.

Cada dia ens arriben notícies arreu del Món que mostren injustícies que pateixen revolucionàries de diferents llocs. Els tentacles de l’imperialisme i el capitalisme no tenen fronteres, però per això mateix, els respondrem amb la solidaritat entre els pobles. La solidaritat és la nostre millor arma.

Des dels Països Catalans s’ha mostrat any rere any la solidaritat cap a Euskal Herria, i en aquests moment de resolució, als Països Catalans hem seguit assenyalant injustícies que es pateixen a Euskal Herria i hem demostrat que seguirem acompanyant al poble basc per poder superar el bloqueig que pateixen per part dels Estats opressors.

Les iniciatives que s’han fet durant aquests dies les ha encaminat Amics i Amigues d’Euskal Herria, en col·laboració amb l’Esquerra Independentista. El dijous a la nit, joves d’Arran i basques que viuen a Barcelona van gravar un vídeo davant del Casal Popular de Gràcia que acaba de ser desallotjat. Ahir, a la concentració per rebutjar les detencions es van ajuntar al voltant de 100 persones, davant del Ajuntament de Barcelona. Però més enllà de Barcelona, la solidaritat ha arribat des de tots els Països Catalans en forma de comunicat, manifest o foto.

Des dels Països Catalans l’abraçada més forta a Ekaitz, Adur, Aitor, Nahikari, Imanol, Oier, Mikel, Ekaitz i Egoiri. I força a tot el jovent basc, sou irreductibles companyes, som irreductibles!

Euskal gazteria aurrera!

Visca la lluita del jovent independentista revolucionari!

No més judicis politics! 

—————————————————

PS: Concentració en solidaritat amb les presoneres polítiques basques i catalanes el 18 de maig a la Plaça de la Virreina, Vila de Gràcia, a les 19h (seguirem informant)

Article dels companys d’Askapena

Després de l’anunci de l’avançament de les eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya hem vist com Artur Mas, president de la Generalitat, en una mediatitzada posada en escena, ha presentat un suposat full de ruta cap a la independència del Principat. 30 anys de gestió regionalista, continus pactes a nivell estatal amb el partit del govern de torn a la Moncloa, el pacte fiscal com a bandera i la defensa de “polítiques espanyolistes” (tal com expressava el seu històric ex-president Jordi Pujol en una recent xerrada juntament amb un ex-secretari general de l’OTAN), han estat els eixos centrals de l’acció polític de Convergència i Unió.

Però avui veiem com després d’una històrica manifestació a Barcelona, ​​CiU diu haver canviat els seus anhels d’encaix a Espanya per un suposat rupturisme. Canvi aquest, promulgat i aplaudit pel totum revolutum representat a l’Assemblea Nacional Catalana.

Després d’una legislatura marcada per una retallada sistemàtica i brutal dels serveis socials, mitjançant una estratègia compartida amb el govern central i afavorida per la burgesia catalana, ara observem com CiU diu fer seva una reivindicació expressada popularment. És a dir, allò radicalment oposat a l’actitud repressiva que manté envers aquest mateix poble en les centenars de manifestacions, tancaments, protestes o vagues contra les retallades.

Una delegació d’Askapena va estar recentment als Països Catalans, podent participar a la Diada de Barcelona i prendre el pols al moment polític. Ens agradaria aclarir determinats conceptes que s’amaguen darrere aquest joc polític tenint en compte a més, la gran repercussió mediàtica que a Euskal Herria està tenint per raons més que òbvies. Una repercussió que en molts dels seus casos, al nostre entendre, no ha reflectit aquest procés complet.

Primerament cal assenyalar la compenetració gairebé carnal entre la Generalitat i el govern espanyol a l’hora d’aplicar les retallades. Afable relació poc més incòmoda per als regionalistes en el moment que el PP ha proposat mesures de recentralització.

Després intents desesperats i fallits per introduir el pacte fiscal com a bandera en les creixents mobilitzacions sobiranistes, la burgesia catalana ha adoptat el difícil camí d’intentar novament l’encaix dins de l’Espanya que per raons econòmiques i polítiques necessita.

Amb La Caixa, Abertis, Gas Natural Fenosa, Freixenet o el Grup Godó al capdavant, aquesta alta burgesia dependent de l’estat espanyol ha resituat, en aquesta nova conjuntura, el seu principal representant polític, Convergència i Unió. D’aquesta manera s’entén l’avançament de les eleccions, a la recerca d’una majoria absoluta que els proporcioni llibertat d’acció. Llibertat principalment per continuar amb les retallades mentre es desenvolupa el suposat full de ruta cap a una consulta que pogués acabar en la creació d’un estat propi.

Estat Propi és precisament el primer concepte que volem desgranar.

CiU parla de la necessitat de Catalunya de tenir estructures i veu pròpies, obviant utilitzar el concepte d‘independència. Aquesta ambigüitat intencionada deixa més que oberta la porta a la possibilitat d’un escenari similar al viscut al Quebec durant el seu referèndum de 1980, qüestió en boca de més d’un membre de CiU aquests dies. És a dir, un escenari on es parli de la capacitat de fer lleis, de cobrar impostos, de gestionar les relacions internacionals, de tenir una gestió cultural pròpia … Però també un escenari d’associació econòmica entre iguals, d’ambaixades i exèrcit compartits i diversos organismes comuns … El que a Euskal Herria algú, mitjançant una pirueta lingüística, es va atrevir a definir com sobirania compartida. Un canvi en les estructures de gestió prou nou com per calmar l’auge d’un independentisme orfe de projecte polític, sense canviar la caracterització de les estructures de dominació perpetuant d’aquesta manera els mateixos actors en la gestió del veritable timó polític: el poder econòmic i financer.

El principal actor a nivell social d’aquest moviment per la independència és l’Assemblea Nacional Catalana. Organisme que reuneix la majoria de l’espectre polític catalanista del Principat tenint com a únic punt en la seva agenda la reclamació de la independència del Principat. Darrere d’aquest comú denominador independentista s’amaga un requisit consensuat pels representants d’aquest independentisme transversal: “estat propi sí, però dins de la Unió Europea”, tal com deia la pancarta de la manifestació a la Diada “Catalunya, nou Estat d’ Europa “. Una cosa tan sensible com la pertinença a una supraestructura capitalista marcada ideològicament des del seu naixement no ha estat objecte de debat i s’imposa com a condició per aquesta acumulació de forces.

No ens estendrem explicant el que és evident i el resumirem dient que la independència i aquesta Unió Europea en mans del FMI, del Banc Mundial, de l’OTAN, del control autàrquic d’Alemanya … són conceptes antònims per se. En la definició del subjecte polític, del respecte o no a la territorialitat, a excepció de l’Esquerra independentista, els partits polítics del Principat representats a l’ANC han declinat crear una estratègia nacional i han decidit dirigir les seves reclames polítiques, en un exercici de pragmatisme polític, a una part del territori.

D’una banda, tenim la renúncia històrica de la dreta regionalista al marc nacional. Posició aquesta basada en mers interessos de partit ja que CiU és conscient que la seva hegemonia al Principat es dilueix dins el marc polític nacional. Accionar polític molt conegut a casa nostra i que segurament va viure la seva màxima expressió amb la ruptura de l’acord de Lizarra-Garazi pel PNB.

Per altres forces, en canvi, l’argument per la renúncia al marc nacional és “la política de ritmes diferents”. O dit d’una altra manera, aquestes forces plantegen la unitat del territori com una utopia inabastable i esgrimeixen la suposada arribada d’un moment històric que no permet “esperar” més. Per maquillar aquesta renúncia, a aquest discurs se li sol afegir el següent argument: “des d’un estat independent donaríem a la resta del territori l’exemple a seguir, fins a aconseguir la reunificació”. Ara bé, ja sabem quin serà l’exemple a seguir que ens oferiran els que lideren aquest procés: la creació, en el millor dels casos, d’un estat supeditat a les tesis del major assassí de cultures i pobles sense estat que hem conegut: el capitalisme. Podríem afirmar irònicament que en aquest cas, l’únic espai realment independent dins el territori seria Eurovegas.
La història ens ha donat diversos exemples (no cal portar a col·lació el més que conegut i proper cas d’Irlanda) de com la creació de noves fronteres internes implica un aprofundiment en les diferències creades per les fronteres imposades, l’augment de la repressió a la resta del territori i un allargament del conflicte polític.

Companyes d’Askapena vam poder veure in situ la quantitat i la diversitat de la gent que va sortir al carrer a la Diada. Persones cansades de la històrica negació de l’estat espanyol envers la seva terra. Catalanes que han dit prou!, Ja n’hi ha prou! a ser meres espectadores del futur. I és aquest fet el que aplaudim i valorem. El fet que una gran part de la societat es pregunti com es vol organitzar i el debati superant la barrera ideològica de la legalitat espanyola imposada. Li donem la benvinguda de la mateixa manera que gran part del moviment popular català i el conjunt de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Sabem que el moviment d’esquerres independentista català sabrà adequar-se a aquesta conjuntura per seguir enfortint el projecte d’unitat popular. Lluita no exempta de dificultats però que segueix donant fruits, com ara el naixement de l’organització juvenil unitària Arran o la gradual expansió de les CUP, que després d’una llarga reflexió ha decidit presentar-se per primera vegada a les eleccions autonòmiques.

Unitat popular de tots i totes les que en cridar independència veuen més enllà d’un canvi de bandera i lluiten per l’autogestió, sense ingerències, de tots i cadascun dels aspectes que conformen el poble que parla una mateixa llengua i viu una mateixa cultura des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó.

Ane Belategi i Axier López, membres d’Askapena

La llei electoral espanyola ho exigeix, però ningú ho compleix. Els mitjans de comunicació segueixen servint de portaveus a banquers, els marginats del sistema no tenen el seu dia d’excepció, el vídeo no entra en els calabossos policials mentre els endarreriments en el pagament de les hipoteques llancen els interessos fins l’impagament. Les consonants s’ageganten únicament en les ciutats del neó.

Ni tan sols al nostre país hem d’emplenar l’expedient. Entre Kanpezu i Zuñiga penes hi ha diferències de colors, ni entre l’euskara Betelu i el de Lizartza, com no n’hi va haver entre el de Ereñozu i el de Arano. Però els uns han «reflexionar» sobre la intenció del seu vot de diumenge i els altres esperar la caiguda de l’imperi ordit per Barcina.

Les ribes del Bidasoa estenen l’esquizofrènia, fraccionant en Endarlatsa als habitants del nostre país entre reflexius, aspirants i degradats. O el que és el mateix, bascos, navarresos i bascofrancesos. Altres cabals ens divideixen entre els de Sestao, els de Peralta i aquells de Atharratze. I, no obstant això, tot just ens separen entre els seus fites unes llegües, aquesta distància que una persona pot caminar en una hora.

Mai vaig saber si Pagola estava en els alts de Nuarbe, a l’ombra de Urdiñarbe, al costat del ocre de les muntanyes de Triano o en les riberes del Baies, a Kuartango. El nom de Izarra em feia familiar en qualsevol racó del meu país i, no obstant això, durant anys he hagut d’ensenyar credencials per aconseguir les seves rutes, tant a l’est com a l’oest. Mai vam votar junts i, pel que sembla, el dia de reflexió salta de mata en mata, com passos de Xangarin, el venedor ambulant que ens va llegar Xaho.

Homes i dones, convertits en ciutadans i ciutadanes de la CAB, votaran diumenge les opcions per al futur proper. Tenen un dia, avui, per reflexionar sobre el vot, que altres homes i dones, bascos també, no podran exercir. L’autonomia i la frontera, no la de lladres i contrabandistes sinó la de conquesta, exerciran, paradoxalment, de mur de contenció.

Eleccions de futur, consulta per trencar bloquejos. Però també dia gran per rescatar la nostra llengua del passat, com aquestes tres cròniques que ens han colpejat, amb el seu record, durant aquesta setmana. Quatre amb la que demà construirem en els racons de Zizur, amb la lingua navarrorum de cartularis, convents i mercats, present en aquests mateixos que un dia llegiran nostre respons. El vincle amb el provenir a partir de l’ADN supervivent.

Som desconfiats, per naturalesa. I per això, les nostres reflexions no són fruit de 24 hores. Aquesta setmana que va, ens ha deixat el pòsit del passat. La primera d’aquestes cròniques reflexives ha estat la del 25 aniversari de la mort de Tomás Sankara, aquell president de Burkina Faso, «la pàtria dels homes íntegres», que va omplir de tendresa l’antiga colònia francesa, i va pregonar que, més enllà de la vida miserable, pot existir la vida sense misèria. Cal descolonitzar el nostre pensament, va dir.

La veritat és que Sankara segueix sent un perfecte desconegut, tot i que es va comprometre, poc abans de ser assassinat pels penúltims mercenaris de la guerra freda, a recollir exiliats bascos que fugien de la tortura, del GAL i de la Policia espanyola. Només per això hauria merescut unes línies a la premsa canallesca que mai va tenir, aliat de la causa basca, d’aquesta causa que es bressola entre les ribes del Bidasoa.

Aquesta setmana, així mateix, ens va colpejar un dels episodis més sòrdids de la «jove democràcia espanyola», l’aniversari del segrest de Joxi Zabala i Josean Lasa, a qui van confiscar i van torturar per obtenir el domicili d’un altre refugiat al qual també van matar per venjança .

Joxi i Josean van ser tancats clandestinament a seu del Govern espanyol, en una operació dirigida per un general del seu exèrcit verd i avalada pel governador guipuscoà, militant del Partit Socialista Obrer Espanyol. Massa lletres per a la democràcia. Els seus cossos van aparèixer 12 anys després. Però no van rebre la pau que mereixien. La família va ser apallissada per tropes d’elit autòctones al servei de la metròpoli quan va anar a recollir els cadàvers a l’aeroport.

I aquesta reflexió, al marge del menyspreu a la vida ia la mort que fan gala els aparells de l’Estat, al marge dels indults encadenats als servidors de la monarquia parlamentària espanyola, em trastoca el sentit de la proporcionalitat i em situa en dubte el relacionat amb conceptes relacionats amb l’aplicació i per extensió conculcació dels drets humans.

És evident que les dues parts més notòries del conflicte han conculcat els drets humans (estats i ETA): morts, segrestos, extorsions … Però fins i tot aquí la diferència és abismal. I no em refereixo a la tortura física (Euskal Memòria està a punt de concloure la primera feina de conjunt d’aquests 40 últims anys), sinó a l’escenificació.

¿S’imaginen actes vandàlics contra els records de les seves víctimes, tal com fan amb les nostres? ¿S’imaginen l’apallissament dels familiars de les víctimes de l’11M a la Castellana o al cementiri de l’Almudena? ¿S’imaginen utilitzar els fons financers de l’Ajuntament de Bilbo per perseguir, segrestar, torturar i matar els empresaris que van fugir a Benidorm per evitar l’anomenat impost revolucionari? Voleu utilitzar l’Alhóndiga per rematar, després d’haver-los portat des d’Alacant en una furgoneta municipal?

En aquests dies també ha estat motiu de reflexió la mort de Fran Aldanondo, el seu aniversari. Per l’esquena, com un conill mentre fugia muntanya amunt, en Izaskun, de la Guàrdia Civil. Aldanondo havia estat l’últim pres del franquisme. El suggeriment és evident. L’Estat va superar l’època a la seva manera, amnistiant als seus i indultant als que havien estat els seus enemics que, per raons de guió, van seguir sent-ho. Uns i altres van mantenir l’aposta.

La Guàrdia Civil que va detenir Fran Aldanondo i va matar a Sebas Goikoetxea i Nikolas Mendizabal en les raneres del franquisme tenia el mateix disseny que la que va acabar amb el propi Fran en la transició democràtica. De la mateixa manera que el militant en època franquista que era Aldanondo va mantenir la seva condició en la democràcia espanyola.

Una cosa que m’empeny a pensar que no són tan transcendentals les èpoques, sinó les actituds. Per uns i per altres. És evident, per exemple, que la política penitenciària de la democràcia espanyola és mil vegades més regressiva que la franquista. O que la convicció dels que van apostar per les armes per evitar l’assimilació tant espanyola com francesa ha estat més militant i conscient en les últimes dècades que durant el franquisme.

Finalment, la jornada de demà em provoca, com assenyalava, l’última reflexió. La intenció del meu vot. Però també la de l’euskara. Jornada gran al Nafarroa Oinez, on assistiré després de la trobada amb l’urna. Una aposta per l’euskara en les mateixes dates en què el Tribunal Europeu de Drets Humans condemna Espanya per no investigar la denúncia de tortura de Martxelo Otamendi, director del apallissat «Egunkaria».

I vull portar la reflexió sobre el tancament del diari en euskara per portar-la al periodisme, el que s’ha fet en nom de l’Espanya eterna. Ressonen encara les paraules de German Yanke, vell periodista bilbaí que ha passat per “El Correu», «El Mundo», «Abc» i la Cope: «A Marcelo Otamendi (Martxelo, diu ell en un idioma estrany, que no és basc ) el conec fa temps. Hi haurà qui cregui encara que estem parlant de periodisme. Otamendi ha demostrat que no és sinó un desgraciat agent de la dictadura etarra i el custodi, en Egunkaria, de les operacions financeres d’ETA. Està tan a l’all terrorista que, submís i evasiu, sap a qui acudir, com si seguís llegint el manual del terrorista: l’amic, a Ibarretxe, el que els finançava ».

En fi … reflexions en un dia reflexiu per als bascos occidentals. Com deia el poeta argentí Juan Gelman, que encara busca els seus fills desapareguts i la seva nora Claudia Iruretagoyena, «obligarem el futur a tornar una altra vegada». Gelman va trobar la seva néta, nascuda en captivitat i segrestada per la dictadura. I recuperar el futur, tal com ho farem, més aviat que tard, en aquest nostre país que avui passa per ser de reflexius, aspirants i degradats. I demà, espero, únicament de fills i filles d’Euskal Herria.

Article de col·laboració per Borroka Garaia da!.

Autor: Iñaki Gil de San Vicente

 Nota, aquest breu text va ser escrit per a una revista basca, de manera que portava el títol de Poder Popular sota l’imperialisme francoespanyol?, Però en penjar-lo ara a la xarxa s’ha decidit generalitzar al conjunt del sistema explotador perquè es comprengués millor el contingut.

Una de les grans deficiències de la majoria immensa de les esquerres occidentals és que ha trencat la fusió quotidiana entre, d’una banda, la crítica teòrica, política, cultural, ètica, etc, del capitalisme, i d’altra banda, la lluita pràctica per la creació d’altres formes alternatives de vida, d’autoorganització popular i obrera, d’experimentació d’un altre model social oposat al dominant. Tal fusió ha estat una constant que podem rastrejar des de les lluites camperoles i urbanes en l’edat mitjana, quan les masses explotades intentaven materialitzar utopies igualitaristes i mil·lenaristes “així a la terra com al cel”, fins ara mateix en moltes parts del món on els pobles treballadors han de resistir la devastadora crisi autoorganizant-se per satisfer les seves necessitats aixafades pel capital.

Al llarg d’aquests temps, els moviments camperols, populars i obrers, i les esquerres revolucionàries més conseqüents, han mantingut en la mesura de les seves possibilitats la decisió de forçar la manera d’explotació, vida i reproducció social dominant en aquests moments, forçar més enllà del permès pel poder. Per exemple, el cooperativisme, la cooperació en general, l’ajuda mútua autoorganitzada, la reciprocitat i el bescanvi en qualsevol de les seves formes, les xarxes socials amb poca o nul·la mercantilització interna, aquestes i altres pràctiques que, com hem dit ja apareixen en l’edat mitjana de manera utòpica i amb el capitalisme industrialitzat s’han practicat i teoritzat no només com a formes de resistència transitòria a les privacions imposades per l’explotació sinó també -i això és decisiu- com embrions experimentals d’una altra manera social oposada a la explotadora.

Dins dels corrents progressistes i socialistes, i en especial en els anarquistes i marxistes, però també als socialcristians i reformistes, ha existit i existeix la certesa que la mera resistència economicista, centrada en l’exclusiva defensa dels drets laborals i salarials assolits tot just serveix per aturar la ferocitat creixent d’una patronal encoratjada. En l’anarquisme i en el marxisme, molt especialment, aquesta certesa va lligada a la de la necessitat d’avançar en altres sortides materials a la crisi i als atacs del capital, consistents en fusionar la lluita política i teòrica radical amb l’autoorganització material expressada en les pràctiques associatives esmentades genèricament dalt. En els corrents reformistes i socialcristians aquesta perspectiva està amputada de tot contingut i finalitat revolucionària, limitant-se a buscar la millora del sistema mitjançant la gradual superació pacífica i gradual dels seus components “dolents”, desenvolupant els “bons”.

Centrant-nos ja en l’esquerra revolucionària, la història mostra que aquesta s’ha esforçat a simultaniejar quatre pràctiques decisives per a l’avanç de l’emancipació: la crítica pràctica del sistema mitjançant l’experimentació d’embrions de protosocialisme inseparablement units a l’aparició de formes de contrapoder i de doble poder, la crítica política tendent a la destrucció del poder explotador i a la creació d’un poder popular i obrer imprescindible per superar el capitalisme, la crítica teòrica destinada a millorar la praxi socialista en el seu conjunt i desmuntar la ideologia burgesa, i la crítica ètico-moral destinada a la superioritat qualitativa de l’humanisme comunista sobre l’humanisme burgès. No cal dir que aquesta quàdruple pràctica es desenvolupa amb ritmes diferents segons contextos i circumstàncies que no podem analitzar ara.

Però sí cal dir que des de mitjan segle XX en endavant, el gruix de l’esquerra occidental ha menyspreat o abandonat aquesta quàdruple acció, limitant-se en la majoria dels casos al apocat i respectuós parlamentarisme dins de l’ordenament burgès, acceptant de facto, quan no defensant públicament ajudant a la burgesia en la repressió de les forces revolucionàries. Ara aquesta esquerra, i els seus successors nominals i hereus ideològics, paguen les conseqüències d’aquella mansuetud i d’aquell col·laboracionisme encobert o descarat. Tants anys de mansuetud pràctica, política, teòrica i ètico-moral davant la injustícia han debilitat i envellit al màxim aquella en un altre temps forat i jove militància, també l’han aïllat i separat de les resistències i lluites que emergeixen aquí i allà, i han destruït seva dignitat crítica i orgull insurgent. L’esquerra occidental no recorda ja el decisiu que és el procés que va del contrapoder al poder popular i obrer.

2. -

La defensa economicista i democraticista contra la involució reaccionària que avança com una piconadora segueix sent tan necessària com sempre ho va ser. Ningú ho nega, i qui ho fa seria un suïcida. Però ella no aturarà mai al monstre, potser pugui endarrerir una mica el seu avanç, però gairebé immediatament la fera multiplicarà la seva brutalitat per recuperar el temps perdut i ampliar exponencialment els seus guanys. Fins i tot encara part de la burgesia opta per una política feblement neokeynesiana i de social-liberalisme menys cínic, fins i tot així la sola resistència obrera i popular no detindria els atacs antisocials. Tota mentalitat defensista està condemnada al fracàs i a preparar la derrota. Del que es tracta és de revertir allò defensiu en ofensiu, en atac quàdruple: construir embrions de protosocialisme, avançar cap al poder popular i obrer, enriquir la teoria, i superar èticament a la irracionalitat egoista burgesa.

La quàdruple pràctica s’ha de plasmar en el procés que s’inicia en els contrapoders locals que anem conquerint amb les nostres lluites ha d’arribar a la construcció d’un Estat obrer controlat des de fora per un poder popular independent i crític, que vigili atentament mitjançant la democràcia socialista que aquest Estat no degeneri en una casta burocràtica corrupta. Però el que ha de caracteritzar essencial i internament a totes les múltiples facetes i nivells d’aquest procés, així com a la quàdruple pràctica descrita, és, senzillament exposat, la prioritat de l’experiència col · lectiva del poble, de la praxi col · lectiva que tendeixi a escurçar tant com sigui possible la inevitable i lògica distància que hi ha entre els nivells més conscienciats del poble treballador i la militància organitzada en col · lectius exigents en la qualitat humana dels seus membres. El que ha de connectar a totes les parelles del procés és la decisió il · lusionada i autocrítica per derrotar l’imperialisme francoespanyol, per aconseguir la independència socialista basca com a part de l’alliberament general humana. El que ha de ser la columna vertebral del procés és la seva voluntat ofensiva, activa, constructora ara mateix, en el present, d’alguns dels fonaments del futur, no de tots perquè això és òbviament impossible, sinó dels que puguin ser-ho.

Les bases decisives de la independència socialista i antipatriarcal basca, com de qualsevol altre poble ocupat, només podran anar sent construïdes immediatament després de ser conquerit l’Estat obrer basc. No obstant això, per arribar a aquest punt crític d’inici també cal construir altres bases prèvies, bases que demostrin el poble treballador no només que és capaç d’aconseguir-ho sinó que alhora li demostri que no té altra alternativa si és que en veritat vol deixar de malviure sota l’explotació. Per aprendre a bussejar, cal tirar-se a l’aigua, i és caminant com s’aprèn a córrer. Que l’esquerra occidental hagi oblidat aquest principi elemental de la praxi no vol dir que ho oblidem nosaltres. Vol dir que no ho repetim. Tenint en compte, ja des d’ara mateix hem de passar a l’ofensiva de masses, popular i obrera, contra l’opressió, el que significa que hem d’estendre i intensificar la creació de contrapoders locals que formin les bases inicials per a nous avenços.3. -

És contrapoder tot col·lectiu que en el seu camp específic de lluita sigui capaç d’obligar el poder que li explota a negociar amb ell, o almenys a tenir en compte en el moment d’elaborar nous plans antisocials, restrictius, autoritaris. Un contrapoder, per exemple, és una assemblea obrera, veïnal, estudiantil, etc., Prou ​​estable i autoorganitzada que ha desenvolupat la força suficient com per, si més no, ser temuda per la patronal, per l’ajuntament, pel rectorat universitari, de manera que no tenen més remei que tenir-la en compte tan sols preventivament quan ordeixen noves injustícies. Un altre exemple, un contrapoder és un col·lectiu de dones que amb les seves denúncies i mobilitzacions expulsen dels seus barris i / o treballs a violadors, agressors i altres masclistes. Un contrapoder és, per tant, un col·lectiu oprimit amb poder suficient per debilitar en alguna cosa o en molt al poder explotador.

Sota els demolidors atacs de la crisi capitalista, els contrapoders han d’avançar més en el desenvolupament de propostes pràctiques que superin les limitacions inevitables de les lleis burgeses que pateixen en concret, demostrant mitjançant la pedagogia de l’acció pràctica que es pot anar construint les bases , els embrions, d’una societat superior. Per exemple, lleis contra els abusos financers i bancaris, contra el poder de la propietat burgesa, contra la tirania de les grans xarxes de distribució i de les immobiliàries que destrossen la vida col · lectiva dels veïns, contra els desnonaments, contra la privatització de la ensenyament, contra el retrocés del drets socials col · lectius i contra l’avanç de la violència patriarcal en qualsevol de les seves formes, i un inacabable etcètera.

En tota nació oprimida, els contrapoders han de reivindicar amb requisit essencial la conquesta del dret d’autodeterminació com irrenunciable garantia de qualitat democràtica, perquè aquest dret és la plasmació a nivell general del dret d’autoorganització, autogestió i autodefensa que aquest contrapoder específic exercita en la seva mateixa autodeterminació quotidiana, diària.

Però el contrapoder té com a única garantia de supervivència seva inclusió en una xarxa més àmplia que es materialitza en grans àrees socials, de masses, de doble poder parcial. Un doble poder parcial és, per exemple, la força mobilitzadora, política, teòrica i ètica dels moviments populars capaços de condicionar institucions locals, provincials, regionals, autonomistes i en la seva fase decisiva, al govern. Una situació de doble poder és aquella en què el poder opressor i el poder alliberador disposen de forces similars en les qüestions que els enfronten, arribant fins i tot a un inestable i breu equilibri de forces que ha de decantar en un o altre sentit oposat a poc temps . Encara que sembli increïble, situacions d’aquestes són relativament freqüents a les lluites socials, però la gent ho desconeixen a causa de la nefasta política d’amnèsia i ignorància aplicada pel reformisme, que redueix les situacions de doble poder, desnaturalitzant-les, a pobres moments de negociació a la baixa, quan en realitat hi havia condicions per a la victòria, o almenys la suficient per evitar la derrota.

En el procés d’ascens dels contrapoders a situacions de doble poder, és de vital importància el desenvolupament de pràctiques socioeconòmiques, associatives, comunals, d’ajuda mútua, culturals, esportives, etc., Que conscientment vulguin ser embrions d’una societat millor, i que per això demostrin amb la pedagogia de l’acció que es pot i s’ha de construir un model social qualitativament superior al capitalista. Per exemple, una cooperativa de producció i consum que es guiï per la teoria del cooperativisme socialista, per l’ètica humana de l’ajuda mútua i de la desmercantilització, l’internacionalisme proletari, etc., Això petit pas és un important contrapoder material i simbòlic que atreu l’atenció del poble, que obre camins esperançadors i que destrossa les mentides burgeses sobre la natural eternitat de l’explotació assalariada, l’opressió nacional i la dominació patriarco-burgesa.

Però, al final, el decisiu i irrenunciable és la qüestió del poder polític. La política és la quinta essència de l’economia, i per tant, quan les situacions de doble poder parcial es generalitzen apareix com a exigència crítica la conquesta del poder no només governatiu sinó estatal, la creació d’un Estat obrer independent. En la mesura que amb anterioritat s’hagi recuperat la pràctica de tot el relacionat amb els béns comuns, la desmercantilització, la primacia del valor d’ús sobre el valor de canvi, la coherència i rectitud, etc., En aquesta mesura han germinat embrions de protosocialisme que creixeran a la calor de la política impulsada per l’Estat obrer. Mai hem de deixar d’insistir que l’essència del problema rau en la conquesta de la independència estatal, del poder del poble treballador, i mentre que aquest no estigui assegurat les conquestes parcials anteriors sempre estaran en perill d’extermini sagnant.

El líder de l’esquerra abertzale planteja un canvi d’estratègia per abandonar la via nordirlandesa i acostar-se al que planteja el sobiranisme català

Aquest dissabte va fer tres anys exactes que Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) va ser empresonat per pertànyer a Batasuna, una organització que el sistema polític i judicial espanyol va començar a considerar que pertanyia a una mena d’ETA global a finals dels anys noranta. A hores d’ara, Otegi està reclòs al centre penitenciari de Logronyo. És des d’allà que respon, en exclusiva, a les preguntes de Nació Digital.

- Un filòsof basc que vostè deu conèixer, Xabier Zubiri, escrivia que “la intel·ligència no veu la realitat impassiblement, sinó impressivament”. En aquest sentit, el procés de pau sembla avançar, però la imatge d’Arnaldo Otegi empresonat genera una impressió molt determinant…

- Zubiri parlava d’”intel·ligència que sent”… I la impressió que cita reflecteix amb claredat evident que els enemics de la pau tracten de sabotejar o fins i tot col·lapsar el nou temps que l’esquerra abertzale ha obert a Euskal Herria. Els enemics de la pau, que són molts i molt poderosos (i que estan instal·lats en els llocs clau tant de la jerarquia policial o militar com en els consells d’administració de grans empreses, entitats financeres i mitjans de comunicació) estaven còmodes en un escenari de confrontació armada de baixa intensitat del qual n’extreien grans beneficis tant polítics com econòmics. El nostre delicte -el meu i el dels meus companys empresonats- és haver estat els responsables de la desaparició d’aquest escenari i la seva substitució per un escenari exclusivament pacífic i democràtic. I per això ens van empresonar i se’ns manté a la presó.

- Les enquestes, fins i tot una del diari El Mundo, anuncien un tomb inèdit en el mapa electoral basc, amb un percentatge superior al 60% per a la suma de PNB i l’esquerra abertzale. ¿Fins a quin punt és un mèrit de les diverses forces d’àmbit basc i en quin percentatge es tracta d’una reacció contra un govern que té una base social insuficient?

- El govern PSOE-PP només va ser possible en termes d’aritmètica parlamentària perquè la voluntat democràtica de la ciutadania de la Comunitat Autònoma Basca (CAV) va ser amputada amb la nostra il·legalització. Tracten de fer creure a l’opinió pública de l’estat que la nostra ciutadania havia optat, finalment, per donar la confiança majoritària al constitucionalisme espanyol. No ha estat sinó un intent, absurd, d’ocultar la realitat a través de la utilització sostinguda d’una gran mentida, que tinc la impressió que han acabat per creure’s. Ara, quan el conjunt de les sensibilitats polítiques del país hem concorregut en les últimes cites electorals tota la seva realitat virtual s’ha enfonsat com un castell de cartes. Així que les pròximes eleccions de la CAV tornaran a posar negre sobre blanc el caràcter cada cop més minoritari de les posicions constitucionals espanyoles en aquesta part del nostre país.

- De confirmar-se aquesta tendència, quin és el seu pronòstic per conformar una majoria en el parlament de Vitòria?

- Permeti’m primer una predicció: les forces polítiques sobiranistes a la cambra depassarem amb escreix la majoria absoluta, si se’m permet ser generós i incloure el PNB com a força decididament sobiranista. I, a més, crec que també hi haurà majoria absoluta sumant l’esquerra, essent, si se’m permet, ja extremadament generós en considerar el PSE com a força d’esquerra. Així que abans de parlar de majoria necessitem fixar les grans prioritats d’aquesta nova legislatura, que per a mi són, fonamentalment, tres: consolidar la pau, dissenyar un nou marc polític i fer front a la crisi econòmica. Per a les dues primeres necessitem el concurs de tothom, sense exclusió. Per a la tercera, des del nostre punt de vista, només podem conformar majories amb aquells que es plantegin, amb claredat política, alternatives a les que plantegen els saquejadors de l’estat del benestar.

“Hem de posar tot el nostre esforç de caràcter unilateral en la construcció d’un nou estat independent a Europa”

- L’esquerra abertzale contempla algun itinerari cap al dret a decidir que no inclogui el PNB?

- El dret a l’autodeterminació forma part del bloc dels drets humans elaborat per Nacions Unides. No és un dret que pugui ser sotmès a transacció, és una reivindicació gairebé prepolítica. És sobre el seu exercici que cal arribar a un acord i nosaltres no excloem ningú. Però permeti’m que li avanci una reflexió. Portem dècades plantejant aquest acord i l’estat sempre ens ha respost amb un cop de porta. Així que crec que s’ha obert el temps en el qual totes les nostres energies han de ser utilitzades en l’exercici pràctic d’aquest dret i en la configuració pacífica i democràtica d’una gran majoria que reivindiqui i materialitzi aquesta proposta: Hem d’anar cap a Euskal Herria, un altre nou estat d’Europa.

- Pel que fa al procés de pau, què li sembla l’actitud del govern de Madrid? Com interpreta la reacció de l’executiu al cas Uribetxebarria?

- El PP ha fet de la no solució la seva aparent alternativa. Així que en definir-los com a enemics de la pau estem essent absolutament rigorosos i proporcionats amb el nivell de provocació i irresponsabilitat que estan demostrant. En el cas del Iosu aquesta actitud ha estat, a més, extremadament cruel i venjativa. Els problemes no poden solucionar-se si hi ha una inclinació permanent i deliberada per ser esclaus de les més baixes posicions i els instints més primaris. Avui l’alternativa del PP és l’amenaça i la decadència econòmica.

- Quina mena de progressos simbòlics es planteja l’esquerra abertzale en l’àmbit de les víctimes d’ETA? Les trobades entre presos i víctimes contribueixen al procés de pau?

- L’esquerra abertzale, en un acte solemne celebrat al febrer al Kursaal de Sant Sebastiàva manifestar la seva desolació per les conseqüències doloroses derivades de l’acció armada d’ETA i per la nostra posició política en la mesura que hagi suposat -no de forma intencionada- un dolor afegit o un sentiment d’humiliació a les víctimes. Ara, en el llibre que he publicat, jo he assumit en primera persona aquesta reflexió, la qual cosa implica un nou gest en un camí que tingui la certesa que recorrerem fins el final. Sobre les trobades que s’han produït entre alguns presos i algunes víctimes, que jo respecto profundament en l’àmbit personal, em fa l’efecte que en la mesura que han format part d’una determinada estratègia poden perdre una part del seu valor. Dit això, jo he fet una proposta a l’esquerra abertzale per a què obri vies de comunicació, directes o indirectes, amb totes les víctimes per buscar una atmosfera humana que ens permeti avançar en nous compromisos com un escenari de pau i justícia per a tothom.

“El govern del PP ha rebutjat reiteradament la invitació d’ETA al diàleg”

- Per a quan una entrega d’armes verificable per part d’ETA? Cal escenificar una dissolució definitiva com a punt i final del procés de pau?

- ETA ha efectuat permanentment una crida a l’Estat Espanyol per començar converses que permetin el desarmament i la dissolució de les estructures militars de la seva organització. El govern del PP ha rebutjat reiteradament aquesta invitació al diàleg que, a més, em consta, té el vist-i-plau d’una bona part de la comunitat internacional. I és una actitud que no em sorprèn perquè per als enemics de la pau l’escenari de la dissolució i el desarmament d’ETA forma part dels seus pitjors malsons polítics. Perquè, al cap i a la fi, sense ETA actuant com el gran enemic interior ja no existeixen excuses ni arguments democràtics per oposar-se als nostres drets nacionals i democràtics. I aleshores només els queda la força, l’amenaça i la imposició. I en això estan.

- Existeixen contactes estables entre l’actual govern espanyol i l’esquerra abertzale o ETA?

- Fins on m’arriba la informació no existeixen, a dia d’avui, cap tipus de contactes pel que fa al govern espanyol.

- Després de tants anys de conflicte amb violència, vostè es consideraria un lehendakari acceptable per al conjunt de la ciutadania basca?

- Comprendrà que parlar de mi en primera persona em causa un cert rubor i és un exercici de vanitat que sempre procuro evitar. Així que li respondré en termes col·lectius. L’esquerra abertzale conformarà un dia, amb absoluta certesa, un govern basc d’esquerres que sigui acceptat i acceptable per a la immensa majoria del poble basc.

- Passada la Diada, totes les enquestes detecten una majoria social independentista a Catalunya. Creu que un procés com el català, sense presos ni violència, pot recollir més simpatia internacional o avançar més ràpid en l’opinió pública?

“Sí que penso que, aparentment, el ritme català s’ha accelerat”

- Per a mi, els processos de recuperació de la nostra sobirania per part de bascos i catalans formen una mena de vasos comunicants en termes polítics. En qualsevol cas, la no existència de presos, refugiats i víctimes a Catalunya facilita enormement el desenvolupament d’un procés exclusiu de demanda de sobirania. Nosaltres, per contra, necessitem invertir una gran part de les nostres energies en la solució del que anomenem les conseqüències del conflicte. Solució en la qual, a més, el concurs dels governs espanyol i francès és absolutament necessari. Dit això, li diré que aquest factor no crec que tingui una especial incidència en les posicions de la comunitat internacional. Quant als ritmes, sí que penso que, aparentment, el ritme català s’ha accelerat, però no tingui cap dubte que aquest ritme es contagiarà al nostre, i a la inversa.

- Quines diferències observa entre ambdós processos?

- A més de l’existència de presos que comentava abans crec que hi ha dues diferències notables que també es faran presents en el nostre país amb el temps. Un envejable protagonisme de la societat civil catalana i l’extensió de la base popular independentista per motius de caràcter econòmic. Aquests dos ingredients han de fer irreversible el procés iniciat.

- El nacionalisme basc sempre ha mantingut una relació estreta amb el moviment republicà irlandès. Superada la violència, aquest model giraria cap a Escòcia?

- Nosaltres seguim mantenint una relació estretíssima amb el moviment republicà irlandès, però vull aprofitar aquesta pregunta especialment interessant per tractar de respondre en termes estratègics. Irlanda era per a nosaltres un mirall tant per l’existència d’una confrontació de caràcter político-militar, amb presos i víctimes, com per la reivindicació d’un marc intermedi, tàctic, que permetés al poble irlandès exercir el dret a l’autodeterminació. Nosaltres també portem dècades defensant aquest acord polític intermedi amb l’estat, que seria autonomia més dret a decidir. Però avui -i això és el que és substancial- en termes estructurals, necessitem fer-nos aquestes preguntes: És possible aquest acord amb l’actual estat espanyol? És possible encara un acord intermedi que no contempli la plena sobirania en matèria econòmica? I la resposta, a dia d’avui, és no. Així que, sense renunciar a la mà estesa per a aquest acord, hem de posar tot el nostre esforç de caràcter unilateral en la construcció d’un nou estat independent a Europa. Ells no ens respecten, nosaltres marxem.

“Bascos i catalans som part de la realitat europea i és en aquest marc on hem de veure satisfets els nostres drets nacionals i democràtics”

- La resolució política dels casos basc i català ha de ser assumida exclusivament des de Madrid i París? Europa hauria d’implicar-se en una hipotètica ampliació interna?

- Bascos i catalans som part de la realitat europea. I és en aquest marc on hem de veure satisfets els nostres drets nacionals i democràtics. I jo no tinc cap dubte que així serà si som capaços d’articular majories populars sòlides en defensa d’un estat propi en les nostres respectives nacions. I més veient les amenaces de vetar la pertinença de Catalunya a la Unió Europea en el cas d’independitzar-se es multipliquen. Per cert, existeix un grau més alt de violència que amenaçar tot un poble amb un veto que podria tenir greus conseqüències socials i econòmiques per al conjunt de la població?. Li comentaré una anècdota que em va passar fa més d’una dècada durant una trobada amb un personatge molt influent de la socialdemocràcia alemanya que em va dir, literalment, el següent: “Alemanya no farà res per afavorir la independència del poble basc. Però si la proclamen pacíficament i democràticament tampoc no farà res per defensar la unitat d’Espanya”.

- L’estat espanyol té dos focus d’inestabilitat territorial tradicionals, articulats per opcions polítiques basques i catalanes de llarga trajectòria, a les quals s’ha afegit un fenomen nou a Andalusia. Creu que el moviment que lidera Sánchez-Gordillo pot afegir un nacionalisme andalús sòlid al mapa polític?

- Tinc un enorme respecte pel poble treballador andalús i un grau intens de simpatia per Marinaleda, on hi ha una plaça amb el nom de Santi Brouard, company i mestre de la Mesa Nacional assassinat pel terrorisme d’estat. També tinc aquesta simpatia pel SOC, Sánchez Gordillo o Julio Anguita. Dit això, desitjo que també s’articuli a Andalusia un nacionalisme d’esquerres sòlid, perquè això contribuiria, sens dubte, a la consolidació d’una gran aliança popular i plurinacional que impulsés la definitiva modernització de l’estat espanyol, tant en termes polítics com econòmics.

- M’agradaria preguntar-li una impressió personal. Vostè ha entrat a la presó sis vegades (1987, 1991, 2005, 2006, 2007 i 2009), les dues primeres com a membre d’ETA i les últimes quatre fruit de la seva activitat política. Creu que aquesta condemna serà l’última?

- Li seré sincer. Mentre no es produeixi la democratització de l’estat, tots els que, essent coherents, participem en una estratègia pacífica i democràtica, però de confrontació desobedient hem de saber i estar preparats perquè la presó seguirà estant en el nostre horitzó vital. I en això, vaig a a Thoreau: “Sota un govern que empresoni a algú injustament, el lloc adequat per a una persona justa és també la presó”.

- Ha rebut algun tipus de tracte diferent per part del sistema penitenciari?

- No he rebut cap tracte diferenciat, ni jo l’acceptaria.

- Imagini un estat basc. Els ciutadans identitàriament espanyols haurien de tenir alguna consideració col·lectiva?

- En l’àmbit de la que, sens dubte, serà la República Basco-Navarresa -Euskal Herriko Errepublika/República de Navarra- tota la ciutadania tindrà els mateixos drets i obligacions, independentment de quin sigui el seu origen, raça, ideologia o religió. Dit això, i si així ho demanessin els ciutadans que vostè menciona, podrien disposar de les consideracions de caràcter col·lectiu necessàries i ajustades a les normes constitucionals de les que ens haguem dotat. Sempre estarem oberts al diàleg i a l’acord. Aquests ciutadans no han de tenir cap por, entre d’altres coses perquè aquesta identitat forma part, en major o menor grau, d’una gran part de la família i ciutadans que avui conformen Euskal Herria.

- Què és el primer que farà quan surti de la presó? En l’àmbit polític i en el personal, si m’ho permet…

- En l’àmbit polític tornaré a prendre’m un temps per parlar amb el màxim nombre possible de persones i militants de tota Euskal Herria per reprendre el pols al país i posar-me després a disposició de l’esquerra abertzale. En el pla personal, necessito recuperar el temps robat a la meva família per tornar-ne a gaudir. I, si puc, vull emprendre amb ells un viatge a alguna ciutat o país que tinc pendents de visitar. Cuba, Praga o Jerusalem, per exemple.

Nació Digital

En el 25 aniversari d’Askapena, que «juga un paper decisiu en la lluita per Euskal Herria», els autors analitzen les il•lusions postmodernes del cosmopolitisme i les contraposen a l’internacionalisme, el «més natural i propi» d’un projecte alliberador, la fusió del dret d’autodeterminació i el principi de solidaritat internacional.

Una de les il•lusions postmodernes més perilloses ha estat la de creure que, després de la derrota de la Unió Soviètica en la Guerra Freda i a favor de l’anomenada globalització, era possible per fi la construcció de -segons la famosa proposta de Kant- «una història universal en clau cosmopolita ». L’erosió irresistible dels estats com a vehicles de l’acumulació i la gestió econòmica, al costat de la interdependència antropològica derivada de l’ús de les noves tecnologies de la informació, ens hauria convertit a tots en «ciutadans del món», en lleugers “consumidors cosmopolites» per sobre de les identitats culturals i les fronteres nacionals. Ni més ni menys cert.

El problema és que parlar de «globalització» en general és poc rigorós. La globalització capitalista, l’única existent, amb els seus efectes col·laterals contradictoris i irreversibles, ha significat una agressió sense precedents contra els recursos materials i immaterials dels pobles del món, com ho demostra la contracció moderníssima, de vegades també perillosa, cap a formes identitàries o religioses molt més antigues que el propi capitalisme. Però és que la globalització capitalista no és, al contrari que la Il•lustració, una campanya filosòfica contra les supersticions, els parentius estrets i els vincles tribals, sinó un procediment d’acumulació econòmica i de conquesta territorial i cultural que reprodueix les mateixes diferències de classe i les mateixes asimetries internacionals (amb les seves relacions de domini neocolonial).

És immoralment absurd pretendre que el «dret nacional d’autodeterminació» -la connexió entre la història i el territori- hauria quedat de fet suspès per una «evolució civilitzatòria» purament il•lusòria: només cal pensar, per exemple, en el paper d’Alemanya dins de la UE per comprendre que els mercats es limiten a repartir de manera desigual, sense negar-la o superar-la, la sobirania nacional. Però és que a més no pot haver cap «evolució civilitzatòria», cap «etapa superior» de la civilització, si deixa al darrere qüestions de principi sense resoldre: no podem passar dels estats -suposant que aquest fos el cas- sense donar satisfacció a les demandes nacionals dels pobles envaïts, ocupats i / o oprimits. És l’Estat d’Israel, i no la globalització, el que nega a Palestina seu alliberament, són els estats francès i espanyol, i no la racionalitat cosmopolita, els que neguen a Catalunya i Euskal Herria la seva independència.

Es tendeix a creure que el contrari del cosmopolitisme és el nacionalisme. Però no és veritat. El cosmopolitisme no és la superació de la nació sinó el privilegi de les nacions -i les classes- dominants. Abans de la crisi, fins i tot les classes mitjanes espanyoles podien passar el cap de setmana a París o Londres, fer tres viatges exòtics a l’any, menjar avui sushi japonès i demà fajitas mexicanes, i fer-se la il•lusió que el món no tenia límits ni barreres .

Per això calia tancar els ulls a dues realitats d’acer: la primera és que la llibertat de desplaçament dels turistes europeus estava garantida per la possessió d’un passaport de classe A, i no per la Declaració de Drets Humans, i que als veritables «cosmopolites», ciutadans del món sense més identitat que la de la seva condició humana nua, se’ls retenia o assassinava a les fronteres-se’ls reté i assassinats perquè cap nació concreta i sobirana els reconeix, els protegeix o accepta. La diferència entre turistes i emigrants, en efecte, desmenteix per complet el caràcter cosmopolita de la globalització.

Els israelians són més cosmopolites que els palestins? No, el que passa és que els israelians són ciutadans d’un estat que exerceix suficient violència -i saqueja suficient riquesa- com per oblidar que són la violència i el robatori, i la complicitat internacional amb tals crims, els que els permeten viatjar alegrement per el món -mentre que els palestins no podrien abandonar casa sense perdre per sempre-. Són més cosmopolites els francesos que els senegalesos? No, és que els francesos pertanyen a una nació tan forta i tan injusta que poden, a la vegada, visitar sense obstacles Senegal, antiga colònia, i impedir als senegalesos que visitin França. Sota la globalització capitalista, mecanisme ferotge de conquesta territorial i de sostracció de béns materials i immaterials, només hi ha jerarquia de classes i jerarquia de nacions i per tant l’objectiu prioritari de qualsevol projecte emancipatori d’esquerres ha de ser l’autodeterminació individual i col • lectiva en el marc de la sobirania nacional.

El cosmopolitisme és el nom convenientment edulcorat del nacionalisme de les classes i les nacions dominants, el nacionalisme dels pobles negats o oprimits és, per la seva banda, un imperatiu de justícia universal. Encara més: l’autodeterminació de les classes oprimides -com passa a Llatinoamèrica i el Carib- adopta inevitablement, en el context de la globalització capitalista, una dimensió nacionalista. Les classes populars veneçolanes, per exemple, no poden alliberar-se de la pobresa i l’opressió sense oposar-se als EUA i sense reivindicar, per tant, la sobirania de Veneçuela i de la Pàtria Gran.

El contrari del cosmopolitisme és, en realitat, l’internacionalisme. L’internacionalisme com a principi i com a pràctica pressuposa un doble reconeixement: el que no podem defensar-nos de la globalització capitalista sinó des del territori, definit com a conjunt de béns materials i immaterials que pertanyen a una població, i el que no podem defensar el territori sense rebre i donar suport a tots aquells que lluiten, en qualsevol lloc del món, contra les classes i les nacions dominants. La solidaritat és molt més que un impuls moral o un instrument pragmàtic: és una vacuna infalible contra les quimeres del cosmopolitisme i contra els potencials feixismes de les identitats ètniques, ontològiques o racials. Per això l’esquerra ha acceptat sempre com el més natural i el més propi del seu projecte alliberador la fusió entre el dret d’autodeterminació dels pobles i el principi de la solidaritat internacionalista.

En aquest sentit, Askapena ha jugat sempre un paper decisiu en la lluita per la independència d’Euskal Herria: les seves campanyes en solidaritat amb Cuba, amb Nicaragua, amb la revolució bolivariana o amb la campanya BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) a favor de l’alliberament de Palestina donen testimoni -a un preu de vegades molt alt- del ferm ancoratge socialista del projecte abertzale. Ha de seguir jugant aquest paper ara que, 25 anys després del seu naixement, la força electoral de l’independentisme basc, la crisi de l’Estat espanyol i el lent però inexorable enfonsament del sistema imperialista, del qual la crisi europea és un dels seus més dramàtics indicadors, obren noves perspectives i, per això mateix, fan més necessari que mai mantenir el vincle orgànic entre transformació econòmico-social i alliberament nacional.

Després de tot, com ho va demostrar el Che Guevara, els únics veritables cosmopolites -perquè estan interessats en totes les lluites locals- són precisament els revolucionaris.

Atilio Borón, Santiago Alba Rico | Sociòleg, filòsof

Ahir va ser un dia molt gran per als que volem la independència. Mostra d’això va ser que vam omplir totes les grades del Bizkaia Arena del BEC. El d’ahir va ser l’exemple del tsunami que s’ha creat a Euskal Herria a partir de la base d’Euskal Herria Bildu, trobar-se i unir-se entre diferents pel nostre poble.

L’acte inBECendentzia va estar ple de sensacions des del principi i com sabíem que això seria així, vam tenir l’ajuda de tres amics per fer la crònica de l’acte. Ajudats dels tuits de Twitter i de l’ambient del BEC, van fer les següents narracions aquests tres blogers: @probatxoa, @Zerdionk i @iPtx.

Per començar l’acte, l’Orquestra Et Incarnatus va començar amb la melodia de l’himne de Nafarroa, i amb ella van aparèixer 100 dantzaris per totes les zones. Després, alguns d’ells es van acostar al cercle verd que hi havia al centre i van ballar el “Agintariena”

Segons van ser els dantzaris, es va projectar un vídeo que reflecteix el valor d’Euskal Herria Bildu, la unió de forces.

A continuació, la presentadora salutació a tots els que omplien el BEC i li va donar la paraula a Amets Arzallus. Aquesta vegada, no va cantar cap bertso, però al costat de l’ajuda d’un piano, va dir frases plenes de sentiments com la següent: “El meu poble no és la terra, és la gent”.

Aquesta vegada, el cantautor Petti acompanyar l’orquestra en cantar Izarren hautsa. El cant va ser ajudat pel públic. Seguidament, ubicats en el cercle verd central, els bertsolaris juliol Soto i Oihana Bartra van cantar uns bertsos sobre la independència i la sobirania.

Després d’escoltar els bertsos, vam veure un altre vídeo, en aquest cas vam veure que davant les dures situacions generades per la crisi, la societat ha respost i també es va veure clarament que davant aquestes situacions la societat basca té una solució. A aquest missatge que Euskal Herria necessita la sobirania econòmica li ajudo les paraules de Periko Solabarria i Sabino Quadra, recordant el discurs donat al Congrés: “no passaran”.

La gent estava amb ganes i de seguida van donar relleu les emocions als aplaudiments, quan la presentadora va ajudar a Antonio Álvarez Solís a pujar a l’escenari. Amb el missatge que va enviar aquest gran home, els ulls de la gent es van omplir de brillantor i llàgrimes. Amb humor i un profund discurs, va aconseguir posar de peu a tot a qui va arribar ahir al BEC, amb frases com: “Quan vosaltres defenseu la independència defenseu la meva independència, quan vosaltres defenseu la llibertat defenseu la meva llibertat, quan vosaltres defenseu la justícia, defenseu la meva justícia. Sou un gran laboratori a Europa i al Món, no ho oblideu! “

No, frases com aquestes no es poden oblidar. Tampoc oblidem als i les exiliades i empresonades. Per això, juntament amb la cançó “Zapalduen olerkia”, una nena i un nen van pujar a l’escenari amb un llum d’oli entre les mans.

I com no els oblidarem, un altre moment àlgid de l’acte va ser portar-los a l’acte mateix. Així, des de la presó de Logronyo es va escoltar el missatge d’Arnaldo Otegi. Otegi, va voler donar la seva força des de la presó: “Somrigueu, perquè lluitarem. Somrigueu, perquè guanyarem!”

Tot BEC estava en peu, emocionat, engrandit. Així com no oblidem als i les companyes de les presons, tampoc oblidem la solidaritat internacional i les seves lluites. Exemple d’això, dels 130 castells que van venir des Vilafranca de Catalunya. Van entrar al recinte amb força cridant les seves reivindicacions. El treball dels castells, també va ser el reflex d’Euskal Herria Bildu, reflex de confiança i treball col·lectiu. Subjectant entre ells, es van anar cap amunt unint les seves forces fins arribar fins al cim del BEC. Per construir el Castell, també van tenir ajuda de persones del públic, així demostrant de nou la solidaritat entre els nostres pobles.

El BEC estava en peu, estava a dalt i el missatge d’Independència, no cessava.

Posteriorment i per anar acabant amb l’acte, els i les 75 candidates d’Euskal Herria Bildu van pujar a l’escenari i els aplaudiments del BEC van donar la paraula a Laura Mintegi, la nostra candidata a lehendakari.

La gent va sortir plena de forces i amb ganes de votar a Euskal Herria Bildu el dia 21.

Un dia com avui fa just tres anys, a la seu de LAB, Rafa Díez i els seus companys eren detinguts en un intent d’avortar el gir estratègic de l’esquerra abertzale. No ho van aconseguir i tota l’escena política i social basca ha canviat. Díez es declara satisfet, «encara que ens ha costat la presó». Des d’allà contesta el qüestionari de GARA per aquest serial de reflexions sobre el país.

Sempre es diu que les pròximes eleccions són molt importants, però en aquest cas sembla més indubtable. ¿Percep una opció real d’un bolcada important i un futur diferent?

Evidentment, el moment és transcendent. Estem fent els primers passos en una nova fase del procés i s’està dibuixant un nou mapa polític a tots els territoris bascos. Hem deixat enrere unilateralment un escenari de confrontació violenta i bloqueig polític, i amb això s’obre l’oportunitat d’avançar cap a la pau i la convivència democràtica, i així mateix d’articular una alternativa de canvi polític i social. Especialment destacaria que s’han revitalitzat milers i milers d’actius, homes i dones, per ser protagonistes del nou temps polític, i això té un gran valor. La marea humana il · lusionada pel canvi, identificada amb EH Bildu i l’aposta de l’esquerra abertzale, és un capital que no té cap altra força, i per al futur és la garantia de la seva influència progressiva. El canvi estratègic que impulsem ha estat capaç de revolucionar el panorama polític, il · lusionar a molts sectors socials que estaven en stand by. Estic convençut que la foto del 21-O revelarà tant el moviment de fons que es percep a Euskal Herria o Catalunya com la irrupció amb força d’EH Bildu com a referència determinant.

Des de la seva experiència sindical, fins a quin punt la crisi és la prioritat principal de les persones i com arriba això al vot?

En primer lloc, no hi ha una crisi econòmica «estanca» o aïllada d’una situació política o de les polítiques que emanen des d’àmbits institucionals. La crisi sistèmica i les seves conseqüències d’atur, reducció de drets laborals i socials, retallades en sector públic … és un problema polític, d’involució antidemocràtica. Per tant, la resposta a la crisi, el rebuig a aquest robatori massiu de rendes de la majoria social treballadora, és una batalla política per la democràcia i la sobirania. En aquest context, el pitjor que ens pot passar és caure en la por o la resignació, és interioritzar un conservadorisme paralitzant davant les incerteses que lògicament sorgeixen. El que ens ha de donar «por» és seguir en mans de posicions polítiques convertides en gestors dels sectors financers i especulatius que han provocat la crisi. Aquests sí que fan por. Així que hem d’abordar la realitat amb confiança, conviccions, ambició i, també, sense infantilismes ideològics. El pols polític-econòmic obert és enorme i els processos de canvi necessiten llums llargues i anar establint etapes progressives en funció de fiançaments ideològics i evolució de la correlació de forces. No podem esperar resultats amb ansietat i immediatisme. Cal treballar-los de manera permanent i progressiva.

¿EH Bildu pot convertir en receptor d’una allau de vot bàsicament per aquest motiu? Com es gestionaria això?

És veritat que la desconfiança en el «model PNB», al «bluff López» i el rebuig al frau del PP ens situen davant la possibilitat d’obtenir un suport històric. Evidentment això suposarà major responsabilitat i exigirà, així mateix, una correcta interpretació dels resultats. Hem, a més, ser conscients que aquestes «onades» arriben a la vora però que després haurem d’avançar en terrenys més complicats. No podem fer un fi en si mateix de l’avanç o fins i tot l’èxit d’una hegemonia institucional, oblidant la importància del moviment sindical i social. Al meu entendre, el «procés de pau», el reconeixement nacional i el dret a decidir el nostre futur, l’impuls d’un model socioeconòmic alternatiu o l’objectiu d’un Estat basc a Europa estarà en funció de la capacitat d’EH Bildu, com a força hegemònica o no, d’influir en altres posicions polítiques des del diàleg i la proposta, des del debat i la mobilització, per aconseguir consensos i acords socialment mayoriarios. Per això el programa, les propostes d’EH Bildu, han de compartir. La societat ha de sentir-se protagonista.

Si la crisi és sistèmica, la independència garanteix realment sortir del sistema i articular altres polítiques?

Contestaria amb una altra pregunta: «Hi ha sortida a un model de negació de la nació basca, de dependència i d’imposició com l’actual?». Per descomptat que no. Seguir en aquest model ens porta a la paralització en la nostra evolució econòmica, social i cultural, i amb això a la mort a foc lent de la nostra identitat nacional. La independència, tot i reconèixer que estem en un món d’interdependències, és sinònim de democràcia per a la societat basca. A més, davant els missatges falsos i apocalíptics que es plantegen, la independència d’Euskal Herria no va contra ningú, no és una amenaça contra ningú, sinó la millor alternativa. La dimensió demogràfica basca, el nostre model productiu o la cohesió social reforcen la seva capacitat i virtualitat, i estic convençut de l’evolució natural de l’independentisme, per convicció i interès col · lectiu.

Les successives vagues i altres factors han deixat clar el rebuig a les polítiques d’ajust, però segueix sense percebre amb claredat quina és l’alternativa, per on es comença a mínim a construir una altra cosa … Hi ha alguna referència vàlida?

Sí, clar que sí que hi ha alternatives. N’hi ha en matèria fiscal, en el repartiment del treball, en l’impuls al sector públic, en el desenvolupament del teixit productiu, en la política social, en la configuració d’instruments financers, públics … Però, en primer lloc, no podem ser una «terminal» política subjecta a «els divendres de Rajoy», no podem seguir sufragant els excessos especulatius de nuclis financers i el malbaratament o corrupció massiva estesa en el model espanyol, i per descomptat tampoc podem imitar en el marc basc teràpies similars influenciades per catecismes neoliberals.

Això sí, hem d’interioritzar que les alternatives són un problema de correlació de forces institucional i social. Sense això, sense conviccions i capacitat de lluita, no hi ha canvis ni alternatives. El canvi no són propostes de laboratori més o menys atractives o coherents, sinó disposar d’un poder social organitzat capaç d’anar progressivament modulant una alternativa econòmica i social. Aquesta concepció és bàsica per evitar frustracions i no caure en «canvis» que caduquen en la mateixa jornada electoral.

Quant a models, no podem ser ostatges de cap concret, encara que sí hi hagi experiències (Islàndia, països nòrdics …) que són traslladables al marc basc.

Hi ha una contradicció a la vista. Ara com ara una estratègia independentista requeriria una unitat d’acció amb el PNB, que al seu torn és un obstacle per construir un altre sistema socioeconòmic. Com es resol?

Com assenyala, un procés independentista necessita majories polítiques i socials, i per tant serà indispensable teixir compromisos, complicitats i acords. D’altra banda, és evident que la constitució d’aquestes majories és incompatible amb doctrines neoliberals generadores de desigualtat i desvertebració social: és clar que el neoliberalisme és antagònic a l’extensió del sòl social independentista. Dit això, entenc que l’avanç del sobiranisme i la força de l’espai social organitzat anirà influint en forces polítiques com PNB, PSE, PSN … que necessiten el seu propi «Zutik Euskal Herria» per situar-se en la nova fase. Les seves posicions, còmodes en el bloqueig, han quedat velles i engarrotades. A més, paral · lelament s’aniran activant espais de pensament, aportació i compromís en altres àmbits. Aquest capital emergent, clau en el procés català, s’està conformant i seria bo que es canalitzarà en un think tank nacional.

I amb el PNB, què? Penso que els seus marges per l’ambigüitat i la indefinició són molt reduïts. Avui el carril central és al sobiranisme i no hi ha espai intermedi entre aquest i l’actual constitucionalisme. A més, la força de l’independentisme i la posició del sindicalisme abertzale li dificulten enormement aliances que el portarien a un desgast ràpid. Veiem també que l’exemple català està posant molt incòmode i nerviós el PNB. Per tant, des de la voluntat d’acords no hem de tenir hipòtesis tancades o preconcebudes. Això sí, tant de bo el PNB es sumi sense escapismes a l’objectiu d’un Estat basc a Europa, com reclamava la plural Diada.

Per la independència cal una aliança interclassista? És factible que empresaris apostin per aquesta opció?

Ho he plantejat anteriorment. A més, diria que el interclassisme està en la pròpia posició i vot a EH Bildu o PNB, més enllà d’una anàlisi ideològica de les propostes de cadascú. Em sembla indispensable desenvolupar espais (empresaris, directius …) que aportin als reptes polítics i econòmics. Em consta en aquest sentit un interès i reflexió in crescendo en alguns cercles empresarials sobre el potencial i la viabilitat d’un projecte nacional, sobretot amb la deriva del projecte espanyol i l’efecte llast per a l’economia basca. Som un poble petit, no tenim recursos naturals sobre els quals pivotar un model econòmic, el nostre capital bàsic és l’humà: capacitat de creació, innovació, organització i esforç col · lectiu.

¿Amb què es queda de la gestió de Bildu a Guipúscoa?

És prematur fer balanços després l’herència deixada pel «model de gestió PNB» i el context global. Però penso que hi ha indicadors i realitats suficients per considerar que estem en l’inici d’una gestió institucional al servei d’altres valors. Destacaria la serietat, rigor i transparència com a ingredients per avançar en canvis cada vegada més ambiciosos, tot i el impresentable “front anti-Bildu» i l’assetjament de lobbys molt concrets des del minut 1, que demostra la por de certs sectors a un canvi a Guipúscoa.

S’obren les portes a la resolució del conflicte. Com veu la situació actual?

El més convenient i desitjat, en termes de cohesió social, seria avançar amb més celeritat cap a un escenari de pau, normalització democràtica i reconciliació, assentant un sòl sòlid per a un debat i diàleg polític serè i profund. Malauradament, l’opció del PP està sent enfangar el clima polític. Davant aquesta opció per la no-solució, la societat basca té una aposta i una voluntat clara, ja aquest desig molt majoritari ha de seguir contribuint l’esquerra abertzale desenvolupant i influint en nous passos. No hem d’estar supeditats al ritme del PP al «procés de pau», sinó que la unilateralitat ha de seguir consolidant el nostre compromís i credibilitat amb la societat basca i la comunitat internacional, i alhora afeblir les posicions immobilistes del PP.

Suposem que segueix el bloqueig. Quins efectes provocaria a mig-llarg termini?

El procés està desenvolupant a velocitats diferents segons variables d’anàlisi, sembla que anem a batzegades i de vegades pot semblar que estem estancats. A nivell polític, el canvi està sent molt ràpid en correlacions de força: impuls de l’independentisme, desgast del constitucionalisme, crisi política en els governs de Gasteiz i Iruñea … En un espai curt de temps s’han madurat condicions tant per a un diàleg i debat polític inajornable com per aprofundir l’estratègia independentista, tot això en una conjuntura internacional de desgast dels estats que està fomentant moviments independentistes a Escòcia, Quebec, Flandria, Catalunya. .. en una onada històrica que Euskal Herria està en condicions d’assolir. I aquest avanç, impensable per a molts fa només dos anys, ha estat respost amb l’Estat amb un bloqueig del «procés de pau». La situació de presos i exiliats, judicis polítics, amenaces d’il · legalització, prohibició de manifestacions … denoten l’interès del PP per enfangar la fase oberta alentint una evolució política que se li va de les mans. Com avançar? Per sobre de traves i fins i tot provocacions, el camí obert és imparable i l’esquerra abertzale seguirà aportant iniciatives. Sense entrar en especulacions temporals, estic convençut que la societat basca i la comunitat internacional seran determinants per moure els paràmetres actuals del «procés de pau», i que el 21-O serà important per aconseguir un punt d’inflexió. Al meu entendre, en els propers mesos hem de portar la Declaració de Aiete a tots els racons d’Euskal Herria, dotant de cobertura. Així mateix les institucions han de mostrar el seu suport conformant una onada que condicioni les actuals posicions de l’Estat, i una dinàmica similar s’ha de treballar a nivell internacional.

Superada la il·legalització, com creu que s’ha d’activar el diàleg entre partits?

La legalització de Sortu i les eleccions del 21-O són ​​un obrellaunes. No hi ha justificacions de cap tipus per escapismes o dilacions, la societat basca reclama espais inclusius per assentar consensos bàsics entre totes les forces polítiques. En aquest sentit, els projectes polítics, per molt antagònics que siguin, no han de ser obstacles per buscar i aconseguir consensos bàsics entorn dels drets individuals i col · lectius i el compromís de respectar la voluntat democràtica de la societat basca, sigui quina sigui. I això sí, si algun sector es nega o boicoteja aquest diàleg i recerca de consensos, estarem davant la necessitat d’optar per unilateralismes polítics per canalitzar la voluntat de la ciutadania. S’ha acabat la fase de bloquejos i excuses. La voluntat de la societat basca no podrà ser ignorada ni bloquejada.

Arnaldo Otegi acaba d’afirmar en el seu llibre que l’esquerra abertzale estava en risc d’estavellar-se, i ara EH Bildu està en la pugna per guanyar les eleccions. Suposo que estaran satisfets. ¿El sorprèn la facilitat amb que s’ha instal·lat en la centralitat del país? Quin és el seu límit?

Efectivament, estem molt satisfets per l’evolució dels esdeveniments, encara que ens ha costat la presó. Nosaltres érem conscients tant de la imperiosa necessitat del canvi estratègic com de la seva potencialitat. No diria que tot el que ha passat estava «previst», però en concret no m’ha sorprès l’avanç espectacular del bloc sobiranista, la confiança que teníem en la societat basca era molt gran davant opinions més escèptiques o incrèdules.

El que sí m’ha sorprès és la incapacitat de l’Estat i la seva classe política per valorar la dimensió del canvi a Euskal Herria per tal de l’activitat d’ETA i el seu efecte va dominar en l’agudització de la crisi del model territorial. Aquesta absència de reflexió està aprofundint la crisi global de l’Estat i facilitant l’avanç independentista. Quan a l’estiu de 2010, formant part d’una delegació de l’esquerra abertzale, ens vam reunir amb els màxims responsables de mitjans de comunicació de l’Estat, a més de plantejar amb claredat l’envergadura del canvi d’estratègia els dibuixem un escenari d’aquesta naturalesa, fent èmfasi en la manca de reflexió en clau d’Estat sobre qüestions estructurals com model territorial o model productiu. I quina ha estat l’evolució? Més fugir dels problemes de fons, més curtplacisme i pegat, més reflexions que estan en la pura propaganda partidària … Això sí, han estat capaços de reformar la Constitució en pocs dies per ordre dels mercats i no obstant això utilitzen la mateixa Constitució com tòtem intocable davant les reclamacions majoritàries d’Euskal Herria o Catalunya. Aquest espai està sent ocupat per sectors ultres que, al seu torn, són una fàbrica d’independentisme i desafecció a l’Estat.

Iosu Uribetxeberria pateix un càncer en fase terminal, i cada dia que  passa a la presó s’apropa més la data de la seva mort. Fa temps que havia d’haver estat escarcerat perquè així li correspon per dret i per llei.

En canvi, la justícia de l’estat espanyol està allargant al màxim la decisió de la seva posada en llibertat. Per lluitar pels seus drets, Iosu va efectuar una vaga de fam de 14 dies, que va haver de deixar pel seu greu estat de salut. Una gran quantitat de preses polítiques basques també es van solidaritzar amb Iosu i van efectuar vagues de fam de més de 20 dies que la van abandonar quan el passat 30 d’agost el jutge de vigilància penitenciària va concedir a Iosu la llibertat condicional. Però una setmana més tard, la Fiscalia de l’Audiència Nacional ha posat un recurs en contra. En aquest moment Iosu es troba encara empresonat a l’Hospital de Donostia i a l’espera de la decisió per la seva excarceració.

A part de Iosu, altres 13 preses polítiques basques es troben greument malaltes. Per dret i per llei els 14 haurien d’estar a casa.

Des dels Països Catalans exigim que l’estat espanyol i francès acabin amb aquesta política penitenciària d’odi i de venjança. Demanem la posada en llibertat immediata de les preses greument malaltes. Enviem el nostre suport internacionalista, solament amb la lluita aconseguirem l’amnistia de les preses politiques.

Lliçons a extreure per al nostre moviment. Dialèctica entre lluita del moviment popular i el front institucional.

Extret i traduït de la web “Borroka garaia da”

La lluita institucional en l’aparell burgès ha estat font de discussió per a tot moviment revolucionari. Des d’algunes escoles de pensament com l’anarquisme clàssic on generalment aquest front ha estat rebutjat d’una manera inflexible passant per revolucions socialistes on han encaixat en l’estratègia global de lluita com les dutes a terme pel partit bolxevic. El fet de dur a terme una dinàmica en les esferes capitalistes ja sigui a través de les institucions o del sindicalisme, ha portat i pot portar els seus avantatges però alhora no es poden obviar els inconvenients i perills que subjeuen al seu si. El més evident és que la lluita institucional es converteixi en el centre de la iniciativa política. El principi i el final d’on comença i acaba tot. En esdevenir això la primera conseqüència és la social-democratització. La següent conseqüència encadenada és la desmobilització i finalment l’abandonament de la lluita. A partir d’aquí, es produeixen generalment els processos de descomposició ideològica pronunciats i costosament recuperables. Això no passa així per alguna cosa aleatòria sinó que és producte de l’efecte assimilador, de molta potència, de la qual estan imbuïdes totes les estructures burgeses.

L’esquerra abertzale ja des de fa dècades va apostar per obrir el front institucional no sense ser conscient de tots aquests perills. La il•legalització de les estructures institucionals de l’esquerra abertzale són el testimoni vivent que el sistema no va poder ni assimilar aquesta lluita institucional i no només això sinó que a més li va ocasionar forta erosió a l’estat. En aquesta segona fase de lluita institucional que s’obre es mantenen aquests perills però segons avanci el procés que deixi enrere aquestes il•legalitzacions s’afegiran d’altres nous encara que no cal oblidar que els avantatges també poden ser majors. Superar les il•legalitzacions no ho han aconseguit innombrables moviments revolucionaris que han estat derrotats. Tornar d’un període il•legalitzador amb força és una tasca d’extrema dificultat. En la qual els bons resultats electorals no poden ennuvolar la gran fotografia de l’estat de les coses.

Els primers símptomes que poden indicar que s’inicia aquest procés degeneratiu abans esmentat són principalment dos: la desconnexió amb el moviment popular i al seu torn que la societat es quedi mirant que és el que fa o no fa el front institucional. És un problema que malgrat les aparences no està en mans simplement del front institucional i com es relaciona amb les lluites només sinó que principalment resideix en tota la resta.

Posem un exemple; molts ajuntaments d’HB en l’època del servei militar espanyol es van negar a lliurar a l’estat paperassa relacionats amb els mossos que havien d’acudir a prestar tal servei degradant. Si no hagués existit un fort moviment pro-insubmissió al carrer, ni s’hagués fet això segurament i si s’hagués fet s’hagués quedat en una lluita inconnexa gairebé sense rellevància. I com passa amb això passa amb tot i ens porta a la conclusió que és impossible que des de les institucions es generi lluita per si sola, és impossible que des de les institucions es puguin posar en marxa estratègies d’alliberament nacional i social per si soles. Ha de ser el poble organitzat el que les porti a terme i des de les institucions després ser altaveus d’això i complementar-lo amb dinàmiques de lluita i estratègies que són extensions de les ja existents. A l’inrevés és impossible. I és el que crea desmobilització i finalment que la societat passi a ser espectadora i no agent actiu de canvi. Delegacionisme seria la paraula clau aquí. Des de les institucions tampoc es pot organitzar ni ser la força originària d’aquestes lluites per molts motius i no només relacionats amb l’efecte assimilador.

Per tant hi ha una responsabilitat múltiple de la qual ningú és aliena. D’una banda ser conscients que la unitat popular no pot generar lluita profunda per si mateixa sinó que precisament és la unitat dels i les que lluitem en múltiples àmbits, que el front institucional més que marcar allò que s’ha de fer és ser un sonar gegantí que capti aquestes lluites i que les reflecteixi en les institucions i al seu torn que la societat i l’esquerra independentista necessiten mecanismes de lluita i de construcció nacional i social. I aquests mecanismes no són el partit. Com ajuntar totes les peces i estratègicament canalitzar cap a la independència i el socialisme depèn de molts factors i cal ser conscients també de la independència de molts àmbits.

No cal tornar a inventar la roda, però recordar com gira pot ser valuós quan vénen sots. Revertir el procés podria ser letal a mig o llarg termini. Ja que no servirà de res tenir un cotxe impressionant sense rodes. Al sistema i als estats els pot agradar més tunejar aquest cotxe en un moment donat mentre et punxen la roda i no t’assabentes.

De la mateixa manera es requereix un nivell de transparència i connexió popular molt profund fins a eliminar el concepte de “bases socials”. Ja que el procés d’alliberament nacional i social no necessita bases de res sinó un gegantesca assemblea que faci minimitzar al mínim possible els conceptes d’amunt i avall i institucions i poble. En cas contrari es poden generar castes segons creixi la influència política i institucional.